Tristos arbres del parc de Granollers
qui us degolla?
Què us ha pres la poca vida
vaig ser jo sense sabeu-se?
La meva ceguesa, un dia?
Què us he fet, tristos arbres
si jo pogués, de vosaltres,
si jo pogués desfaria,
desfaria les arrels i les fulles
i cauria a terra silenciós.
Si sabés el vostre silenci
ploraria la desgràcia del que sou.
Ploraria per alçar-me tan ociosament entre el gris,
ploraria per tenir tans camins sols
i trobar-se tan lluny d'un lloc on hi hagi calma.
Tristos arbres del parc de Granollers
sóc com vosaltres;
l'hora em fa ser culpable d'altres,
sento com vosaltres un esglai profund i sepultat.
Si poguessiu, de mi, marxarieu
si poguessiu marxarieu amb les meves cames
i trobarieu la pena del qui creu que somnia
i veu nit rere dia el mateix penós paisatge
llavors trobarieu aquest lloc
confusos i sense paraula, enterrarieu vostres peus
i passarieu llargues vides plantats, callant, revent
l'eco del cop de metall. La veu falsa i eixuta de la mentida.
Mai serieu arbres més, sino arbres tristos del parc de Granollers