dimarts, 1 de desembre del 2009

Cames i no arrels, tinc
i ulls nimbats de joventud, segur

Cames i no arrels, enyor
més em valguès la fusta que la carn.

Més em valguès amar com un arbre creix,
com un arbre creix amar, no en un entorn postís
fill d'un mon fatu jo, més amo com un bassal
com un mirall embrotit, fosc i còncau.

Cames i no arrels, tinc
per poder fugir, enyor
Publicat per a

4 comentaris:

  1. ..4 de desembre del 2009, a les 16:07

    dons si per això les tens, fes-les servir.
    les coses que es tenen és per alguna cosa: sempre hi ha un perquè.

    ResponElimina
  2. Yaiza6 de desembre del 2009, a les 15:11

    guillem-dafne, no desesperis!
    els arbres creixen, lents i crepitants, però no els corre la sang per les venes tant ferventment com als que vivim sent humans..
    cuida't, artista

    ResponElimina
  3. PACO GÓMEZ7 de desembre del 2009, a les 4:50

    Amigo mío, compruebo con alegría que sigues trabajando. Me gusta tu búsqueda de la musicalidad en el poema. Un abrazo muy grande.
    Paco

    ResponElimina
  4. Lara5 de gener del 2010, a les 8:38

    l'altre dia vaig sortir per granollers... a la sala aquella que teniu que és paster a l'engròs!
    que acabin d'anar bé les vacances, espero que el 2010 sigui més positiu si més no... jeje
    ens veiem (el més probable és que no) a la facultat! muaaa!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)